El cas Alves, la vergonya d’una sentència

La setmana passada, la justícia ens va tornar a deixar glaçats. L’absolució parcial de Dani Alves pel delicte d’agressió sexual és molt més que una resolució judicial: és un mirall incòmode d’allò que el feminisme denuncia des de fa dècades. I és, sobretot, una lliçó amarga sobretot el que encara queda per fer.

El feminisme ha evolucionat, avui no només parla d’igualtat entre homes i dones, sinó també de desigualtats socials, de violències múltiples, de classe, de raça, d’invisibilitzacions sistèmiques... És un feminisme més complex, sí, però també més real, i sobretot, més transformador.

I mentre aquesta visió del món avança i guanya terreny en l’educació, a les xarxes, als carrers i en molts àmbits socials, la justícia institucional sembla moure’s amb una lògica oposada.

Perquè va pagar, va demanar perdó i la víctima va sortir pel seu propi peu... La sentència que rebaixa la condemna d’Alves ens envia un missatge devastador: que si tens poder, diners i un bon gabinet d’advocats, pots sortir gairebé indemne d’un delicte reconegut.

És legítim preguntar-se què més necessita una dona perquè la justícia li doni la raó: un vídeo en 4K? Una retransmissió en directe? Fotografies? Missatges de WhatsApp?

Vivim en un sistema judicial que només condemna quan no té cap altra sortida, però que absol amb una facilitat que fa por. I això no és només un problema legal, sinó també un problema estructural.

Aquest no és un cas aïllat, i ens recorda que les víctimes continuen sent qüestionades, analitzades, observades amb lupa.

La paraula d’una dona encara no és suficient, el patriarcat encara està incrustat en els codis, en les togues i en les sentències. Si comparem el sistema judicial de 1920 amb el de 2025, costa veure diferències substancials. Potser la toga és més nova, però el fons continua igual de ranci.

I mentre això passa, milers de dones continuen denunciant amb por, amb vergonya, i sovint amb la sensació que res canviarà. Per això, més que mai, tothom hauria de ser feminista; però no de paraula, no de cara a la galeria cada 8 de març, sinó de debò. Amb el compromís de posar la víctima al centre i de defensar la igualtat com el que és: una urgència democràtica i social.